El somni dels 9 anys
Extret de Las memorias del oratorio de sant Joan Bosco
«Als nou anys vaig tenir un somni, que em va quedar profundament gravat a la memòria per la resta de la meva vida. En el somni em figurava ser a prop de casa, en un pati molt ampli, on s’aplegaven multitud de nens jugant. Uns reien, d’altres jugaven, uns quants blasfemaven. En sentir aquelles blasfèmies em vaig llançar de seguida contra ells, fent servir punys i crits per fer-los callar. En aquell moment va aparèixer un home d’aspecte venerable, d’edat viril, noblement vestit. Una capa blanca cobria la seva persona sencera; però el seu rostre era tan brillant que no el vaig poder aguantar la mirada.
Em va cridar pel nom i em va ordenar que em posés al capdavant d’aquells nens, tot dient:
—No amb cops, sinó amb mansuetud i caritat, t’hauràs de guanyar aquests amics teus. Posa’t, doncs, immediatament a instruir-los sobre la lletjor del pecat i la bellesa de la virtut.
Confós i espantat, vaig afegir que era un nen pobre i ignorant, incapaç de parlar de religió a aquells joves. Tot seguit, els nois van deixar de barallar-se, de cridar i de blasfemar i van reunir-se al voltant del qui parlava. Gairebé sense saber què deia, vaig afegir:
—Qui ets tu que em manes de fer una cosa impossible?
—Precisament perquè aquestes coses et semblen impossibles, les hauràs de fer possibles per mitjà de l’obediència i l’adquisició de la ciència.
—On, per quins mitjans puc adquirir ciència?
—Et donaré el mestre, sota la disciplina del qual pots arribar a ser savi, i sense el qual tota saviesa es torna ximpleria.
—Però qui ets, que parles així?
—Soc fill d’aquella a qui la teva mare t’ha ensenyat a saludar tres cops al dia.
—Ma mare diu que no em faci amb gent que no conec, sense el seu permís; doncs digues-me el teu nom.
—Pregunta-ho a la meva mare.
En aquell moment vaig veure al seu costat una dona d’aspecte majestuós, vestida amb una capa, que lluïa per totes bandes, com si cada punt d’ella fos una estrella molt brillant. En veure’m cada cop més confós en les meves preguntes i respostes, em va indicar que m’atansés, em va agafar amablement la mà i em va dir:
—Mira.
Observant em vaig adonar que aquells nens havien desaparegut i al seu lloc hi havia una multitud de nens, gossos, ossos i d’altres animals.
—Aquest és el teu camp, aquí és on has de treballar. Fes-te humil, fort i robust, i el que veus que passa amb aquests animals ara mateix, ho hauràs de dur a terme per als meus fills.
Aleshores, tombant el cap, vaig veure que en lloc d’animals ferotges hi havia tot de xais domesticats que, saltironant, corrien a seu voltant belant com per celebrar la presència d’aquell home i aquella senyora.
Aleshores, encara dormint, vaig posar-me a plorar i pregava per poder parlar de manera que em fes entendre, ja que no sabia què significava tot allò. Llavors em va acaronar el cap amb la mà i em va dir:
—Quan arribi el moment, ho entendràs tot.
Dit això, un soroll em va desvetllar i tot va fondre’s. Vaig quedar meravellat. Vaig sentir que em feien mal les mans dels cops de puny que havia donat, que em feia mal la cara de les bufetades que havia rebut. Aquell personatge, aquella dona, tot el que s’havia dit i escoltat, em van ocupar tant la ment que, aquella nit, ja no vaig poder dormir».
(extret de Memorias del Oratorio de sant Joan Bosco)