La historiadora Assumpta Montellà ens visita una any més per explicar als alumnes de 4t d'ESO els testimonis de l'horror de l'exili republicà i del camp de concentració d'Argelers. Però també la tasca heroica d'Elizabeth Eidenbenz, que va salvar la vida de 597 nadons.

Assumpta Montellà

Els ulls s'obren i la cara d'estupefacció dels alumnes dona espai al més eloqüent dels silencis. Curiós. D’entrada, l'Assumta no els havia cridat massa l’atenció i fins i tot, en dir les seves primeres paraules de presentació, es va poder sentir l’esbufec de més d'un adolescent d'aquells a qui no interessa res que no tingui la seva edat, com dient "i ara, a sobre, ens obliguen a escoltar aquesta dona…", "Uf, quin pal que ens espera!".

Però al cap d'un minut, la descripció que l'Assumpta ha anat desgranant sobre la seva tasca de recerca en la memòria oral dels testimonis de la Guerra Civil, ja ha començat a captivar la meitat de l’auditori. Tots tenim o hem tingut avis com aquests dels qui parla l'Assumpta: persones senzilles que han tancat amb forrellat el bagul dels records dels anys de la guerra i la postguerra, ja sigui per pena o per por.

Assumpta Montellà

Aquests testimonis que l'Assumpta ens explica, van traçant, pinzellada rere pinzellada, el dibuix de l'exili republicà. Una fugida desesperada del foc per anar a caure a les brases.

"Sovint ens ha arribat l'exili a través del testimoni directe o indirecte dels grans noms: Mercè Rodoreda, Carner, Tarradellas… Però i els qui no eren ningú? Què va passar amb aquells que no van tenir l'ajuda dels consolats ni comptaven amb cap contacte a l'altra banda dels Pirineus? Quin destí els esperava al mig milió de persones que van creuar a peu la frontera per Puigcerdà, la Jonquera o per Portbou? Aquests homes, dones i nens eren els que a mi m'interessaven" explica l'Assumpta. 

I aquests homes, dones i nens, en la majoria dels casos van acabar en camps de concentració en condicions infrahumanes, com el de la platja immensa d'Argelers: sense aigua, el menjà escàs que els donava l’exèrcit francès format per militars senegalesos, sota la pluja, coberts amb mantes xopes. "'I no arribaven dones embarassades en aquests camps?' vaig preguntar a una de les testimonis. 'Sí', em va dir. 'I com parien? rebien algun tipus d'atenció?', 'Paríem a la sorra d'Argelers. La llet no ens pujava per la mala alimentació que rebíem. Al cap de la setmana, els nadons només gemegaven de la gana i, al final, morien'. I jo, diu l'Assumpta, no em podia aguantar les llàgrimes davant aquella mare que m'ho explicava".  

Però enmig d'aquella desesperada vida miserable, algunes dones a qui Montellà va entrevistar li van parlar d'una tal "senyora Isabel" que recollia les embarassades i les duia a una mansió de la localitat d'Elna, habilitada pels suïssos com a maternitat. La senyora Isabel es deia en realitat Elisabeth Eidenbenz, que amb només 25 anys va muntar un paradís enmig de l'infern, on van néixer 597 infants entre 1939 i 1944.

Assumpta Montellà

Per què serveix la Història? Els alumnes de 4t d'ESO de Salesians Sant Vicenç dels Horts, més conscientment o menys, avui ho han entès. Es pot viure sense saber què va passar fa 80 anys o 500 a la terra on vius, però un no viu igual sabent-ho que no sabent-ho.

I saber que els nostres avis i besavis també van ser refugiats i que haurien hagut de rebre un tracte més humà als països, com França, que els van haver de rebre, fa que la nostra mirada envers els refugiats d'avui sigui tota una altra: més vertadera i menys ideològica. Ho hem entès tots: exiliar-se no és una opció, és una necessitat.

"I qui diu que els refugiats de demà no sereu vosaltres?" llança Assumpta Montellà a un auditori aclaparat per tanta realitat.

Assumpta Montellà